L'exposició de Mònica Roselló i Jordi Guillumet gira al voltant de la memòria i de la força dels records, utilitza com a metàfora l'expressió "Tabula Rasa" i s'hi veu un clar vincle amb les obres presentades. A l'antiga Grècia es pensava que la memòria es podia comparar amb una taula de cera on les pròpies experiències hi anaven deixant la seva marca al llarg de la vida. Depenent de la intensitat de les vivències, l'empremta que deixaven sobre la taula era més profunda o no, i per tant, el record es feia més o menys permanent. 

​

Per aconseguir que els records que ens deixen els esdeveniments siguin més perdurables, s'han inventat tot tipus d’objectes i aparells que preserven i arxiven la memòria individual i col·lectiva. La vista i l’oïda han estat els sentits més imitats a través d’instruments com les càmeres, enregistradores, filmadores... 

Els records ens ajuden a reconstruir el passat a partir de fragments i omplir-ne els buits amb les nostres expectatives, percepcions i desitjos. Per això, les imatges de la nostra memòria no es manifesten com la composició perfecta que ofereix una fotografia, sinó com aquells petits detalls que es descobreixen a les fotografies quan es contemplen lentament i de molt aprop.

​

L'exposició presenta un joc de projectors que actuen sobre teles impregnades de pintura fotolumiescent. Això fa que un cop projectades les imatges, encara que desapareguin, continuaran essent present en la pantalla durant un cert temps, igual que els records. 

​

A més, el format de les obres permet i convida l'espectador a formar-ne part i a endinsar-se en la seva memòria.